El final del principi…

Llum i foscor

 Llum i foscor. Creació i destrucció. Expansió i contracció. Bondat i maldat…i un sense fi de dualitats. Acostumem a dir que veiem les coses blanques o les veiem negres, que tot té un oposat. Dues forces que competeixen aferrissadament, però que una sense l’altre no tindrien raó d’existir perquè s’alimenten de la seva pròpia lluita. Diem que tot té un principi i un final.

M.C. Escher

No obstant, jo crec que determinar l’instant concret en què alguna cosa comença o acaba és, simplement, una necessitat del nostre cervell d’ordenar les coses per no embogir en un món càotic on ja hi han sonats per parar un tren. Si, ja ho sé, pensareu: “Quina palla mental! Aquí es ve a parlar de videojocs, pesat!”. Però trobo adient presentar el meu background personal per a que us feu una idea de quin tipus de gamer us està parlant. Com aquesta persona que es dirigeix a vosaltres, ha estat un nen amb un pad a la mà i pa amb nozilla a l’altre. Com va arribar a comprendre i adonar-se, que els videojocs ja no eren per ell un entreniment i prou, no eren un simple joc per matar el temps,  sinó que havien evolucionat a la vegada que ell també creixia, formaven part de la seva percepció del món. Puc recordar els moments més intensos de la meva vida, però m’és impossible recordar-ho tot, fil per randa, el cervell m’esclataria. Per això , m’enganyo i dic que la meva afició i passió pels videojocs va començar aquell dia o altre. Que quan va començar? No ho sé…potser ronda a principis dels 90, quan em quedava garratibat davant d’aquell totxo gris amb pantalla verda i negra, sí, la Game Boy amb els inoblidables Super Mario Land 2, Kirby’s Dream Land i Donkey Kong Land.

Gem Viciat!

Sí…sóc jo…me l’emportava d’excursió a la muntanya i tot! O podria ser quan em moria d’enveja al anar a casa dels amics de mon germà veient el gran Super Mario World de la Snes, m’exclamava i deia: “Quina passada! És veu amb color i a la tele…i va sense pil·les!! I el Mario va sobre un dinosaure!”. I les ganes que tenia d’anar a casa mon àvia cada divendres a dinar amb la família, perquè el meu cosí havia deixat allà la Megadrive per a què juguéssim tots junts, amb els grans Sonic 2, Golden Axe, The Revenge of Shinobi, Streets of Rage i… un joc que per als nens d’aquella època era droga pura gràcies a la febre que hi havia… el Dragon Ball Z Bu Yu Retsuden en versió japonesa.

Dragon Ball Z Bu Yu Retsuden

Mon cosí havia estat en un “Saló del Còmic” de Barcelona i s’havia gastat 10.000 de les antigues pessetes pel joc i 10.000 pessetes per l’adaptador de jocs d’importació, a base d’insistència i veu de trepant al so de: “Compra-m’ho!! Compra-m’ho!! Compra-m’hooooo!”. 20.000 pessetes per un videojoc! Per a què us feu una idea de lo bojos que estàvem els nens pel nostre superguerrer de l’espai. Tot aquests records nostàlgics són, si més no, els ciments del que s’esdevenia.

Nadal del 97. Mon germà es passa totes les vacances rallant per una consola nova què havia tret Sony feia poc més d’un any¸ Que voleu que us digui, no m’inspirava tanta confiança com Nintendo i Sega,  que estaven en un pil·lar per mi, jo volia una consola per poder jugar al Sonic i al Mario. Es clar que aquest era el criteri d’un nen de 9 anys. Total, arriba el dia de Reis, anem a casa la iaia i…sorpresa!! Playstation al canto i mon germà donant bots d’alegria a l’estil del nen que crida: “Oh My god!! Nintendo Sixty-Four!!!”.

Aquell dia i el seguent me’l vaig passar davant de la tele, flipant en colors amb un dels personatges més emblemàtics de Sony, i potser el meu joc de plataformes preferit, el Crash Bandicoot 2: Cortex Strikes Back. Vaig oblidar ràpidament el capritxo de jugar amb el lampista amb bigoti i l’eriçó blau. Però aviat sorgeix un problema, els jocs són massa cars. Buscant-nos la vida, anem a parar gràcies al boca-orella a un lloc meravellós. Es tracta del mercat de Sant Antoni que obren els diumenges a Barcelona. Mils i mils d’articles de segona mà, compra i intercanvi, entre ells… videojocs!

Paradeta del Mercat de St. Antoni

L’atzar i la casualitat fa que, sense tenir gaire coneixement de la oferta de videojocs del moment i sense haver llegit cap crítica, entra a casa nostra un joc ( i no en torna sortir, ni ho farà mai! ) anomenat Final Fantasy VII. Mon germà l’havia escollit, ell era el gran. Jo mentre tornàvem en cotxe amb els pares, em mirava la caràtula i pensava… si no hi ha cap personatge, els fons és blanc, números romans… que soso! I a sobre és la setena part… no m’enteraré de res…jaja innocent…penso ara!

Caràtula Final Fantasy VII

Suposo que els que heu arribat a llegir fins aquí ja sabreu de què va… Un món devastat a canvi de l’alta tecnologia que proporciona una vida cómode pels seus habitants, una diversitat de cultures i races amb diferents màgies i invocacions, amb tradicions i creences molt diferents i enfrontades, una multinacional que té el control absolut dels recursos i dels drets dels seus habitants, uns terroristes idealistes i ecologistes (dels que formes part) que pretenen canviar el món fent volar pels aires les centrals d’energia…i un passat obscur d’un protagonista solitari, que pateix bipolaritat, i que fingeix ser purament materialista, egoista, i que només té set de venjança. I mil coses més que no explicaré, perquè no fa falta. Que voleu que us digui, era un argument no molt comú en aquella època per a nens de 10 anys. Aquest joc és un dels més mitificats de la història dels videojocs provinents del país del sol naixent, i fins i tot, a quasi 15 anys després de la seva creació, els fans no en tenen prou amb les precueles, pel·lícules i històries paral·leles que s’han fet del seu univers…demanen un remake. Bé doncs aquest joc és potser el punt d’inflecció on em vaig adonar que els videojocs no eren per mi un entreteniment, eren un art que podia estar admirant durant…que sé jo… cinc hores seguides davant la tele! Us deixo una de les moltes frikades que els fans han fet, un genial stop-motion simulant una lluita. No us el podeu perdre…Fins la semana que ve. N-Joy!

 

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: