Entretinguda Ultraviolencia

“Qué paz! Qué paz celestial, era la suntuosidad y la untuosidad hechas carne, como un pájaro de un raro metal celeste o como un vino de plata fluyendo en una nave espacial. La ley de la gravedad ya no cuenta para nada, mientras escuchaba, vi imágenes maravillosas”

Aquesta fantàstica escena de “A Clockwork Orange” deixa clara l’atracció que sentim els humans per la violència. Ultraviolencia, sexe, morbo, excitació, pertorbació i vici. Sensacions necessàries i purament fisiològiques de les persones que Kubrick va saber plasmar i portar fins a l’extrem en una pel·lícula molt aclamada per la crítica. Alguns necessiten rebutjar aquest tipus de productes audiovisuals només per la pressió de la ètica moral col·lectiva. No ens enganyem, la humanitat és de naturalesa salvatge, per molt que intentem adornar-ho i camuflar-ho. Sí, m’agrada la violència. M’agrada la representació de la violència, però paradoxalment sóc pacífic i rebutjo qualsevol acte violent a la vida real. Sóc un hipòcrita? Sí, sóc un hipòcrita i tinc la tranquil·litat d’acceptar-ho.

Actualment una expressió de molts creadors, crítics i consumidors de l’entreniment, i sobretot pel que fa a la indústria dels videojocs és: “M’agraden els videojocs violents, però això no significa que sigui una persona violenta en la vida real”. Aquesta frase resumeix molt bé el que sentim els aficionats no només al jugar a videojocs, sinó també quan gaudim de qualsevol forma d’entreniment de continguts similars.

El problema ve quan casos com el de la matança de l’escola pública de Columbine fan esclatar la premsa més sensacionalista, i aquesta atribueix la culpa als videojocs violents, i per conseqüència titlla als jugadors d’aquest tipus de jocs com a tals. Això genera un enfrontament entre la indústria i els seus detractors, que pressionen als polítics per què les entitats reguladores de continguts censurin, i fins i tot prohibeixin part dels jocs o la seva totalitat.

La primera polèmica es va servir amb Death Race, de l’any 1976 i quan només feia quatre anys que havia nascut la indústria. El joc consistia en conduir un cotxe i guanyar punts per atropellar la gent. Com que amb prou feines s’apreciaven les víctimes amb els 2 o 3 píxels que les componien, la companyia es va rentar les mans dient que el que s’atropellaven eren “gremlins”.

Aquest joc va ser el precursor d’un gran joc que al 1996 seguiria el seu llegat, el famós Carmageddon,  on els desenvolupadors van haver de canviar el color de la sang de vermell a verd i els humans per zombis.

Tot i així, abans de l’atropella-zombis ja havia sortit a la llum el primer d’una de les sagues sanguinàries amb més popularitat, el Mortal Kombat. Els gràfics de l’any 1992 ja van començar a fer caure la baba als més viciats, a la vegada que escandalitzava a la resta de la població, just quan els videojocs encara eren vistos com a jocs per nens i adolescents. Aquest videojoc va ser el culpable de la creació de la ESRB sota pressió d’associacions de pares indignats. La ESRB és un òrgan de regulació que en el seu moment era efectiva e independent del govern, però que avui en dia se li qüestiona la seva eficàcia. Els motius de la polèmica eren els anomenats fatalities que s’executaven per eliminar el contrari en els combats un contra un.

Un altre dels gèneres més populars i catalogats com a violents són els First Person Shooter, i l’empresa que els va donar a conèixer va ser id. Tot va començar el 1992 quan va sortir el Wolfenstein 3D, més conegut com a mata-nazis. L’ús de les esvàstiques va ser un altre excusa per que la gent es poses les mans al cap. Per descomptat a Alemanya estava prohibit.

Però el plat fort té lloc el 1994 amb el llançament d’un joc que succeïa al propi infern, el Doom. Que encara és considerat un dels millors jocs mai creats. Al principi ningú hi va posar mal d’ull, algun que altre comentari però res en especial. Però més endavant amb la matança de Columbine el govern i la gent buscava un culpable a les atrocitats que s’havien comès. I es clar, la culpa no era que venguessin munició als supermercats i que els permisos d’armes fossin fàcilment accessibles, no no…la culpa la tenia el Doom  perquè els assassins hi jugaven.

Tots aquests jocs van sortir al mercat tot i la seva polèmica, és més, la mala publicitat i les seves crítiques causaven l’efecte contrari a les intencions dels detractors, encara eren més desitjats pels gamers, i en conseqüència eren els més venuts i demandats. Tot i així també hi ha casos en què aquest tipus de jocs no es van comercialitzar, però el boom de la xarxa d’intercanvi i la “pirateria” van fer que sortissin a la llum de forma no comercial. Aquest és el cas d’un joc que va caure a les meves mans ara farà 13 anys. Parlo del divertidíssim Thrill Kill, per molts el successor del Mortal Kombat. Consistia en un joc de lluita 3D que permetia que fins a 4 jugadors s’apallissessin fins a la mort ens uns escenaris de lo més macabres. El video dels fatalities no té desperdici.

En fi, podria posar molts més exemples i molt més actuals, que n’hi ha la tira, però m’he centrat sobretot en els jocs que van passar per les meves mans quan encara era un mocós. El cert és que al jugar-los em creaven un excitació i una adrenalina que ara mateix no em causen els jocs violents d’avui en dia. El meu germà gran era l’excusa perfecte per tenir aquests jocs a casa, vaig créixer amb ells i de moment…encara no he matat a ningú!

“Cuando la gente dice que hay demasiada violencia en mis libros, lo que están diciendo es que hay demasiada realidad en la vida”

Joyce Carol Oates


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: