Entretinguda Ultraviolencia

“Qué paz! Qué paz celestial, era la suntuosidad y la untuosidad hechas carne, como un pájaro de un raro metal celeste o como un vino de plata fluyendo en una nave espacial. La ley de la gravedad ya no cuenta para nada, mientras escuchaba, vi imágenes maravillosas”

Aquesta fantàstica escena de “A Clockwork Orange” deixa clara l’atracció que sentim els humans per la violència. Ultraviolencia, sexe, morbo, excitació, pertorbació i vici. Sensacions necessàries i purament fisiològiques de les persones que Kubrick va saber plasmar i portar fins a l’extrem en una pel·lícula molt aclamada per la crítica. Alguns necessiten rebutjar aquest tipus de productes audiovisuals només per la pressió de la ètica moral col·lectiva. No ens enganyem, la humanitat és de naturalesa salvatge, per molt que intentem adornar-ho i camuflar-ho. Sí, m’agrada la violència. M’agrada la representació de la violència, però paradoxalment sóc pacífic i rebutjo qualsevol acte violent a la vida real. Sóc un hipòcrita? Sí, sóc un hipòcrita i tinc la tranquil·litat d’acceptar-ho.

Actualment una expressió de molts creadors, crítics i consumidors de l’entreniment, i sobretot pel que fa a la indústria dels videojocs és: “M’agraden els videojocs violents, però això no significa que sigui una persona violenta en la vida real”. Aquesta frase resumeix molt bé el que sentim els aficionats no només al jugar a videojocs, sinó també quan gaudim de qualsevol forma d’entreniment de continguts similars.

El problema ve quan casos com el de la matança de l’escola pública de Columbine fan esclatar la premsa més sensacionalista, i aquesta atribueix la culpa als videojocs violents, i per conseqüència titlla als jugadors d’aquest tipus de jocs com a tals. Això genera un enfrontament entre la indústria i els seus detractors, que pressionen als polítics per què les entitats reguladores de continguts censurin, i fins i tot prohibeixin part dels jocs o la seva totalitat.

La primera polèmica es va servir amb Death Race, de l’any 1976 i quan només feia quatre anys que havia nascut la indústria. El joc consistia en conduir un cotxe i guanyar punts per atropellar la gent. Com que amb prou feines s’apreciaven les víctimes amb els 2 o 3 píxels que les componien, la companyia es va rentar les mans dient que el que s’atropellaven eren “gremlins”.

Aquest joc va ser el precursor d’un gran joc que al 1996 seguiria el seu llegat, el famós Carmageddon,  on els desenvolupadors van haver de canviar el color de la sang de vermell a verd i els humans per zombis.

Tot i així, abans de l’atropella-zombis ja havia sortit a la llum el primer d’una de les sagues sanguinàries amb més popularitat, el Mortal Kombat. Els gràfics de l’any 1992 ja van començar a fer caure la baba als més viciats, a la vegada que escandalitzava a la resta de la població, just quan els videojocs encara eren vistos com a jocs per nens i adolescents. Aquest videojoc va ser el culpable de la creació de la ESRB sota pressió d’associacions de pares indignats. La ESRB és un òrgan de regulació que en el seu moment era efectiva e independent del govern, però que avui en dia se li qüestiona la seva eficàcia. Els motius de la polèmica eren els anomenats fatalities que s’executaven per eliminar el contrari en els combats un contra un.

Un altre dels gèneres més populars i catalogats com a violents són els First Person Shooter, i l’empresa que els va donar a conèixer va ser id. Tot va començar el 1992 quan va sortir el Wolfenstein 3D, més conegut com a mata-nazis. L’ús de les esvàstiques va ser un altre excusa per que la gent es poses les mans al cap. Per descomptat a Alemanya estava prohibit.

Però el plat fort té lloc el 1994 amb el llançament d’un joc que succeïa al propi infern, el Doom. Que encara és considerat un dels millors jocs mai creats. Al principi ningú hi va posar mal d’ull, algun que altre comentari però res en especial. Però més endavant amb la matança de Columbine el govern i la gent buscava un culpable a les atrocitats que s’havien comès. I es clar, la culpa no era que venguessin munició als supermercats i que els permisos d’armes fossin fàcilment accessibles, no no…la culpa la tenia el Doom  perquè els assassins hi jugaven.

Tots aquests jocs van sortir al mercat tot i la seva polèmica, és més, la mala publicitat i les seves crítiques causaven l’efecte contrari a les intencions dels detractors, encara eren més desitjats pels gamers, i en conseqüència eren els més venuts i demandats. Tot i així també hi ha casos en què aquest tipus de jocs no es van comercialitzar, però el boom de la xarxa d’intercanvi i la “pirateria” van fer que sortissin a la llum de forma no comercial. Aquest és el cas d’un joc que va caure a les meves mans ara farà 13 anys. Parlo del divertidíssim Thrill Kill, per molts el successor del Mortal Kombat. Consistia en un joc de lluita 3D que permetia que fins a 4 jugadors s’apallissessin fins a la mort ens uns escenaris de lo més macabres. El video dels fatalities no té desperdici.

En fi, podria posar molts més exemples i molt més actuals, que n’hi ha la tira, però m’he centrat sobretot en els jocs que van passar per les meves mans quan encara era un mocós. El cert és que al jugar-los em creaven un excitació i una adrenalina que ara mateix no em causen els jocs violents d’avui en dia. El meu germà gran era l’excusa perfecte per tenir aquests jocs a casa, vaig créixer amb ells i de moment…encara no he matat a ningú!

“Cuando la gente dice que hay demasiada violencia en mis libros, lo que están diciendo es que hay demasiada realidad en la vida”

Joyce Carol Oates

El final del principi…

 Llum i foscor. Creació i destrucció. Expansió i contracció. Bondat i maldat…i un sense fi de dualitats. Acostumem a dir que veiem les coses blanques o les veiem negres, que tot té un oposat. Dues forces que competeixen aferrissadament, però que una sense l’altre no tindrien raó d’existir perquè s’alimenten de la seva pròpia lluita. Diem que tot té un principi i un final.

No obstant, jo crec que determinar l’instant concret en què alguna cosa comença o acaba és, simplement, una necessitat del nostre cervell d’ordenar les coses per no embogir en un món càotic on ja hi han sonats per parar un tren. Si, ja ho sé, pensareu: “Quina palla mental! Aquí es ve a parlar de videojocs, pesat!”. Però trobo adient presentar el meu background personal per a que us feu una idea de quin tipus de gamer us està parlant. Com aquesta persona que es dirigeix a vosaltres, ha estat un nen amb un pad a la mà i pa amb nozilla a l’altre. Com va arribar a comprendre i adonar-se, que els videojocs ja no eren per ell un entreniment i prou, no eren un simple joc per matar el temps,  sinó que havien evolucionat a la vegada que ell també creixia, formaven part de la seva percepció del món. Puc recordar els moments més intensos de la meva vida, però m’és impossible recordar-ho tot, fil per randa, el cervell m’esclataria. Per això , m’enganyo i dic que la meva afició i passió pels videojocs va començar aquell dia o altre. Que quan va començar? No ho sé…potser ronda a principis dels 90, quan em quedava garratibat davant d’aquell totxo gris amb pantalla verda i negra, sí, la Game Boy amb els inoblidables Super Mario Land 2, Kirby’s Dream Land i Donkey Kong Land.

Sí…sóc jo…me l’emportava d’excursió a la muntanya i tot! O podria ser quan em moria d’enveja al anar a casa dels amics de mon germà veient el gran Super Mario World de la Snes, m’exclamava i deia: “Quina passada! És veu amb color i a la tele…i va sense pil·les!! I el Mario va sobre un dinosaure!”. I les ganes que tenia d’anar a casa mon àvia cada divendres a dinar amb la família, perquè el meu cosí havia deixat allà la Megadrive per a què juguéssim tots junts, amb els grans Sonic 2, Golden Axe, The Revenge of Shinobi, Streets of Rage i… un joc que per als nens d’aquella època era droga pura gràcies a la febre que hi havia… el Dragon Ball Z Bu Yu Retsuden en versió japonesa.

Mon cosí havia estat en un “Saló del Còmic” de Barcelona i s’havia gastat 10.000 de les antigues pessetes pel joc i 10.000 pessetes per l’adaptador de jocs d’importació, a base d’insistència i veu de trepant al so de: “Compra-m’ho!! Compra-m’ho!! Compra-m’hooooo!”. 20.000 pessetes per un videojoc! Per a què us feu una idea de lo bojos que estàvem els nens pel nostre superguerrer de l’espai. Tot aquests records nostàlgics són, si més no, els ciments del que s’esdevenia.

Nadal del 97. Mon germà es passa totes les vacances rallant per una consola nova què havia tret Sony feia poc més d’un any¸ Que voleu que us digui, no m’inspirava tanta confiança com Nintendo i Sega,  que estaven en un pil·lar per mi, jo volia una consola per poder jugar al Sonic i al Mario. Es clar que aquest era el criteri d’un nen de 9 anys. Total, arriba el dia de Reis, anem a casa la iaia i…sorpresa!! Playstation al canto i mon germà donant bots d’alegria a l’estil del nen que crida: “Oh My god!! Nintendo Sixty-Four!!!”.

Aquell dia i el seguent me’l vaig passar davant de la tele, flipant en colors amb un dels personatges més emblemàtics de Sony, i potser el meu joc de plataformes preferit, el Crash Bandicoot 2: Cortex Strikes Back. Vaig oblidar ràpidament el capritxo de jugar amb el lampista amb bigoti i l’eriçó blau. Però aviat sorgeix un problema, els jocs són massa cars. Buscant-nos la vida, anem a parar gràcies al boca-orella a un lloc meravellós. Es tracta del mercat de Sant Antoni que obren els diumenges a Barcelona. Mils i mils d’articles de segona mà, compra i intercanvi, entre ells… videojocs!

L’atzar i la casualitat fa que, sense tenir gaire coneixement de la oferta de videojocs del moment i sense haver llegit cap crítica, entra a casa nostra un joc ( i no en torna sortir, ni ho farà mai! ) anomenat Final Fantasy VII. Mon germà l’havia escollit, ell era el gran. Jo mentre tornàvem en cotxe amb els pares, em mirava la caràtula i pensava… si no hi ha cap personatge, els fons és blanc, números romans… que soso! I a sobre és la setena part… no m’enteraré de res…jaja innocent…penso ara!

Suposo que els que heu arribat a llegir fins aquí ja sabreu de què va… Un món devastat a canvi de l’alta tecnologia que proporciona una vida cómode pels seus habitants, una diversitat de cultures i races amb diferents màgies i invocacions, amb tradicions i creences molt diferents i enfrontades, una multinacional que té el control absolut dels recursos i dels drets dels seus habitants, uns terroristes idealistes i ecologistes (dels que formes part) que pretenen canviar el món fent volar pels aires les centrals d’energia…i un passat obscur d’un protagonista solitari, que pateix bipolaritat, i que fingeix ser purament materialista, egoista, i que només té set de venjança. I mil coses més que no explicaré, perquè no fa falta. Que voleu que us digui, era un argument no molt comú en aquella època per a nens de 10 anys. Aquest joc és un dels més mitificats de la història dels videojocs provinents del país del sol naixent, i fins i tot, a quasi 15 anys després de la seva creació, els fans no en tenen prou amb les precueles, pel·lícules i històries paral·leles que s’han fet del seu univers…demanen un remake. Bé doncs aquest joc és potser el punt d’inflecció on em vaig adonar que els videojocs no eren per mi un entreteniment, eren un art que podia estar admirant durant…que sé jo… cinc hores seguides davant la tele! Us deixo una de les moltes frikades que els fans han fet, un genial stop-motion simulant una lluita. No us el podeu perdre…Fins la semana que ve. N-Joy!